Patrimonio Cultural
Castell d'Avinyó

Es creu que era a l'indret del mas Can Porrafols on hi ha basaments i restes d'antics murs. El castell d'Avinyó ja existia al segle X. Estava encomanat a Màger, fill de Sendred, en nom del comte. Segurament la fortalesa fou enderrocada al segle XII en la ràtzia dels almoràvits del 1108. Per aquesta raó, Ramon Berenguer IV el 1156 donà a Berenguer d'Avinyó el puig anomenat Avinyó perquè hi edifiques cases i un castell. A finals de segle el terme passa al monestir de Poblet, per deixa testamentaria, i l'any 1227 l'abat va vendre el castell al bisbe de Barcelona, el qual el cedí a la Pia Almoina de Barcelona. Al segle XVII el terme era de patrimoni reial i ho continuà essent fins al segle XIX.
Torre de l'Arboçar de Baix

La torre de l'Arboçar de Baix s'alça dintre del nucli del mateix nom, al costat de diverses edificacions que presenten vestigis medievals. Té planta circular i mur fet de pedra irregular disposats en fileres horitzontals. Les obertures, força malmeses, han experimentat modificacions al llarg del temps.
Es tracta d'una torre de defensa que potser anés acompanyada en origen d'un recinte més ampli. Era una de les fortificacions properes a l'«oppidum» d'Olèrdola, probablement destinada a defensar un lloc de poblament. Des del punt de vista constructiu, la torre es pot relacionar amb la del castell de Ribes (Garraf) o amb altres torres fetes al final del segle X o a l'inici del segle XI. Per les característiques de la porta i pel tipus d'aparell constructiu, es pot datar aquesta construcció cap a l'any 1000.
Monestir de Sant Sebastià dels Gorgs

Fou antic priorat benedictí, i avui és església parroquial del poble. Va ésser fundat per Mir Geribert, complint el testament de sa mare, Ermengarda, dona del vescomte de Barcelona, el 1030. Va rebre importants donacions dels fills del fundador. Des del 1412 era priorat benedictí dependent del Monestir de Montserrat. A l'església en ruïnes, li fou refeta la capçalera el 1388 i s'adobà també el campanar. El 1606 s'escurçà la nau per la façana de Ponent, però s'aprofità la portada i el timpà. Els priors de Montserrat hi feren obres de consolidació i restauració el 1606 i 1785, però no li donaren esplendor monàstic, ja que darrerament només tenia el prior i dos beneficiats. El 1820 passà a ser parròquia. Cal assenyalar que en els darrers anys s'hi han fet obres de restauració a càrrec del Servei de Restauració de Monument de la Diputació de Barcelona.
Torre de les Gunyoles

La Torre de les Gunyoles està situada dins el recinte de la masia can Rialb, a les Gunyoles, on ocupa una part del jardí. És de planta circular i actualment només se'n conserva el cos inferior, amb 9 metres de diàmetre i uns 11 metres d'alçada. Els resultats de l'excavació feta el 1967 indicaren la possibilitat que la torre anés coberta per un sostre d'«opus caementicium» de forma cònica, com es troba en altres monuments d'aquest estil.
A continuació s'aixecaria un segon cos de l'edifici, del que encara es conserven, en algun tram, tres filades de blocs que fan de testimoni. Segons tradició oral, aquest segon cos fou desmuntat per reaprofitar els carreus en bastir-se l'església del poble a finals del segle XVIII.
Caseria de Santa Susanna

La Caseria de Santa Susanna està situada damunt un penyal, a 338 m d'alçada, envoltada de terres de conreu. Es tracta d'un conjunt d'edificacions, l'element més remarcable de les quals és una torre de pedra de planta quadrada i coberta a dues vessants, de teula àrab. La resta de construccions del conjunt presenten diversos elements d'interès (brancals, ampits i llindes de pedra, arcs rebaixats, etc).
Colomar de l'Arboçar de Baix

El colomar de l'Arboçar està situat a prop del nucli rural de les Cases de Cal Segarra. Actualment el seu estat és ruïnós, ja que només se'n conserven un parament i restes d'un altre. El murs interiors mostren sèries regulars de nínxols de forma arrodonida. També s'hi poden observar restes de carreus de la base de la construcció. Les investigacions actuals semblen coincidir a situar l'origen d'aquesta construcció en època medieval, en contra d'hipòtesis anteriors que l'identificaven com a columbari romà.